Pere Rovira, en el pròleg de la seva edició antològica (Sol de Lluna ple), parla d’una llar «generosa d’abundància cultural»; m’agradaria saber com el seu entorn familiar el va influir en la seva formació poètica?
Sí, va ser un privilegi néixer a Barcelona a casa dels meus pares: el pare era un psiquiatre humanista, amant de les arts, activista cultural en temps de la dictadura, amic de pintors, poetes i músics. La mare, pianista de fina sensibilitat, pertanyent a la nissaga empordanesa dels Llandrich (un besavi, Mestre Llandrich, fou el professor de solfa del reformador de la sardana, Pep Ventura, que es casà amb la seva filla, i que curiosament es deia com la meva mare, Maria). Vaig conèixer des de nen, a casa, el poeta Joan Brossa, el pintor Tàpies, el compositor Frederic Mompou, i molts altres pròcers de la cultura del país. Aquest ambient i la biblioteca i discoteca paterna em van influir, naturalment. Quan tenia vint anys, el meu pare va morir d’una atac de cor quan visitava Salvador Dalí a Port Lligat. El darrer present que em va fer abans de morir va ser un piano, i jo ho vaig viure com un testament. Jo havia de fer alguna cosa amb aquell instrument, i he dedicat molts anys a compondre i a interpretar cançons. Considero que és una extensió de la meva activitat poètica.
Quins llibres recorda d’aquesta etapa d’infantesa?
No sabria dir quins llibres concrets recordo, des dels 13 anys anava sempre amb les poesies completes de Rimbaud sota el braç, com un vademecum.
«Sentir-me fet en part / d’un altra entranya»: aquests dos versos formen part del poema Pare (Carrer d’hivern, 1983). L’any passat, gràcies a l’exposició Art i follia: Joan Obiols Vié, vam poder conèixer més de prop la seva figura: metge rellevant, psiquiatre de Dalí, amic del poeta Brossa…quin paper va jugar el seu pare en el seu exordi poètic?
Fonamental: va voler publicar-me els primers poemes fets als 13 anys, un disbarat, sens dubte. Opus Zero, però, em va curar contra les presses de publicar constantment, i em va permetre conèixer els joves poetes de l’època, jo n’era el caganiu, és clar. La primera condició per iniciar-se en l’aprenentatge infinit de la poesia és creure-s’ho. És com l’insecte pal que es camufla en l’arbre. Potser imitant, imitant, i amb una mica de fe, arriba a convertir-se en branqueta, es fa arbre…
Arriben els anys de la seva formació universitària: Llicenciat en Filologia clàssica (especialitat grec) per la Universitat de Barcelona, va fer de lector de català al Regne Unit (Bristol), on va cursar un doctorat, a la Universitat de Southampton, amb una tesi titulada Catàleg general 1952-1981. Elements intertextuals en l’obra de Joan Ferraté. Com va influir en la seva producció poètica posterior l’estudi assidu d’aquest prolífic traductor i poeta?
Va ser una instrucció de primer nivell. Joan Ferraté no és un poeta notable: és un excel·lent artesà del vers i un crític de poesia molt savi, a més de teòric de la poesia, però els seus poemes donen peu a comentar moltes coses, i sovint és divertit, que sempre és una qualitat a tenir en compte. La influència, en el sentit de formació i aprofundiment de conceptes de retòrica i poètica, va ser important. És un pensador de la literatura, i una gran lector i traductor. La traducció ha estat per a mi, també, una escola d’escriptura. Em va honorar el cum laude rebut en la defensa de la tesi. En el tribunal hi havia grans crítics de poesia, catalanòfils i hispanistes, com Arthur Terry, Alan Yates o Henry Ettinghausen.
«Confessa sons agònics, o menteix…» (Cotxe regalat, vida a remolc [Dia 2], a D’un juny dur,). En la seva obra, D’un juny dur (2014), m’ha semblat poder observar una recerca formal molt centrada en el significant dels mots, la recerca d’una musicalitat dura i aspra. Com ha utilitzat aquestes particularitats fonètiques a l’hora de compondre?
És interessant l’apreciació. De fet, no m’invento res, Mallarmé ja va consagrar l’escriptura poètica com un gran magatzem de sons. I que la poesia ha de cantar és una cosa ancestral. En el pròleg, Pere Gimferrer es fixava en la recerca de rimes diferents, i observava que el rimari català demanava una revisió. Hem acceptat sempre com si res les rimes compostes sobre os o es tancades i obertes, com a rimes visuals, i tradicionalment potser hem explotat poc la vocal neutra. És cert que els estats d’esperit que em proposava de descriure en aquest llibre exigien un tractament específic del llenguatge: no és una llengua amable, ni en la sonoritat ni en la imatgeria. Em vaig sentir d’alguna manera transportat a aquest idioma, i encara penso que vaig anar amb peus de plom, em costa desbocar-me, potser és que, en el fons, soc més apol·lini del que em penso…
Els sons aspres i feixucs D’un juny dur es contraposen a la musicalitat suau de les peces que conformen Dret al miracle (premi Carles Riba, 2015). Les poesies d’aquest obra es distingeixen precisament pel contrari: un lèxic més aviat dolç, poesies construïdes a través de la repetició literal d’hemistiquis o de versos; una poètica que ens transporta vers alguns dels trets més habituals de la poesia gallega: és una impressió meva? A què es deu aquest canvi radical? potser hem arribat a l’etapa de maduresa?
Potser sí… això de la poesia gallega ho diu per la citació de Rosalia? Hi ha en el fons d’aquesta cosa atlàntica tan melancòlica i nostàlgica, aquesta saudade -que traduir per enyorança és quedar-se curt-, quelcom de religiós, no? Em sobta aquesta seva impressió, però és cert que són poemes molt afaiçonats, molt tractats formalment, buscant una certa ductilitat. El tríptic, d’alguna manera dantesc, que conforma Dret al miracle, no deixa de ser una construcció artificial. Però, de fet, sempre comptem amb l’artifici. A voltes anem palpants els mots a cegues. Formalitzem, perquè és l’única cosa que podem fer. Sovint, un no sap mai el que vol realment dir, però ho acaba dient.
Poesia i música, música i poesia. Víctor Obiols té el seu alter ego musical: Víctor Bocanegra. Sota aquest pseudònim recentment ha publicat Sacrilegis: poemes musicats de clàssics catalans: de què es tracta aquesta obra? Quin és l’acte sacríleg que s’amaga darrere cada peça?
Bé, això ho explico en un text del llibre que acompanya el CD de cançons, és el fet que musicar un poema és un sacrilegi, estàs imposant una segona música a la pròpia que el poema ja té. Qui és el compositor per solapar per damunt d’un poema una música nova? Quin atreviment! Ara, quan això ho fan grans compositors, el resultat és sublim. I, de fet, si ens fixem en casos com els lieder de Schumann o Schubert, a part d’alguna cosa de Heine, i encara, veiem que la potència creativa musical del compositor es menja la poètica. Hi ha una segona funció que jo li atribueixo (perquè quant a la qualitat de la musicació no soc qui per jutjar-me a mi mateix, faltaria més…) que és seduir a través d’una música perquè l’oient arribi al poema i descobreixi el poeta. Això ho han fet molt bé alguns cantautors, com Paco Ibáñez a Espanya, i Leo Ferré a França, musicant Rimbaud i Verlaine….
Tornem als orígens: en les notes que acompanyen la seva introducció a Opus zero hi llegim que aquella publicació juvenil el «va vacunar contra l’afany de publicar en excés. Vostè creu que en els temps frenètics que corren tendim a publicar en excés?
Sens dubte, hi ha una saturació de publicacions, en part perquè ara, tècnicament, és molt fàcil fer-ho. Ara et pots autoeditar per internet. Passa el mateix amb la música. Tothom pot tenir un petit estudi de gravació a casa seva. De fet, els mòbils graven amb molta qualitat, i la difusió de la música és total. És a tot arreu, i es pot produir amb absoluta facilitat. En literatura també passa. Si d’una banda és bo que tothom qui fa coses creatives pugui publicar-les i compartir-les, d’altra banda, això crea una anarquia perillosa perquè hi ha una massa acrítica que s’ho menja tot, i ara et venen la moto que volen, els qui tenen poder per fer-ho. És necessari educar, cultivar la crítica del públic per no combregar amb rodes de molí.
En la literatura catalana contemporània – com en la majoria de literatures de llengües minoritàries – es parla molt de xifres, com si només fossin importants el nombre de publicacions en català, el nombre de lectors, el nombre de llibres i articles escrits per aquest o aquell autor. Aquest interès en el qui i en el quant provoca que moltes vegades passi inobservant el què i el com, aspectes claus en tota literatura. Vostè com veu la literatura catalana actual?
Doncs em sembla que ja ho contestava una mica en la pregunta anterior. Vivim una mena de boom, hi ha molts escriptors, i penso que es produeix una literatura a Catalunya equiparable a les literatures més prestigioses del món, però, tanmateix, trobo a faltar una sèrie de veus autoritzades, de crítics equànimes i preparats per posar ordre en el desori. Jo practico la crítica de poesia, però des del punt de vista del lector-creador que vol registrar l’efecte que li fa les coses que llegeix, però no em considero un crític professional, i actualment n’estem mancats. Penso que és bo que els qui escriuen poesia parlin dels seus contemporanis, i també dels clàssics, naturalment, però ha d’existir, també, un cos de crítics que ponderin des d’una altre punt de vista, no necessàriament acadèmic, però diferent del que pot aportar, subjectivament, un creador.
L'autore
- Ivo Elies Oliveras (Barcellona, 1987) si è laureato in Storia all’Universitat di Barcellona, ateneo in cui ha compiuto anche il Master in Culture Medievali; adesso vive a Padova, città in cui ha concluso la laurea in Filologia Moderna. Si occupa prevalentemente di letterature romanze delle origini, in particolare di galego-portoghese e di occitano.
2 thoughts on “Ivo Elies entrevista Víctor Obiols Llandrich”
Comments are closed.